El sector surer
L’extracció i aprofitament del suro, a banda de la seva funció ambiental, ha estat i continua essent un element de cohesió territorial i de generació de riquesa per a moltes zones rurals. Ha permès desenvolupar una gestió forestal sostenible i ha creat una estructura econòmica de referència en els territoris on hi ha suredes, evitant l’emigració i la pèrdua de població en aquests territoris rurals. Aquesta situació no arranca en els nostres dies, sinó que ens trobem davant d’una activitat molt antiga, es té coneixement de l’ús de taps de suro en les àmfores romanes. Però és amb l’aparició del champagne, esdevinguda gràcies a Dom Pérignon, quan el suro i la seva utilització es normalitzen i es transformen en motor econòmic.
En la primera època, immediatament posterior a Dom Pérignon, creix un artesanat dedicat a fabricar els preuats taps. Des de França, tot seguint la ubicació de la matèria primera, arriba als boscos catalans l’aprofitament sistematitzat i des d’aquí s’estén mica en mica per tota la Península Ibèrica i Itàlia. L’evolució des de l’artesanat cap a la indústria fa augmentar el valor econòmic de la matèria primera i dels seus manufacturats. Van apareixent noves aplicacions que al llarg del segle XIX comporten canvis profunds en el sector, i sobretot, en els municipis que l’alberguen. La progressiva extensió del negoci surer fa que a tots ells s’hi produeixi una veritable revolució industrial que afavoreix l’aparició de poblacions cosmopolites. Es crea una autèntica civilització del suro.
Durant la primera meitat del segle XX assistim al moment culminant del sector surer. El tap per a vins tranquils i espumosos és només un dels subsectors de la indústria surera, que també compta amb uns altres dos: el dels discs per a taps corona de cerveses i refrescs i el de les aplicacions industrials en paper utilitzades per a filtres de cigarrets, refrigeració, aïllaments i peces per a l’automòbil, que s’obtenen dels suros aglomerats. La indústria del suro trenca les barreres dels territoris surers i la matèria primera semielaborada s’exporta a indústries implantades a la resta d’Europa i al Nou Món.
Però és en el mateix segle XX, concretament en el seu terç final, quan sorgeix una nova i doble evolució del sector: d’una banda, el creixement de la indústria portuguesa, que es converteix en la primera potència surera mundial i, d’altra banda, l’aparició de productes sintètics, que fan desaparèixer el suro del subsector cervesa-refrescs i també d’una aclaparadora part de la resta d’aplicacions industrials. El tap només romandrà amo i senyor del mercat dels vins de tot tipus, fins als nostres dies. Tot i això, en els últims anys, els materials sintètics (plàstic i alumini) han començat a assaltar la fortalesa tapera del suro. Actualment, les dades estimades xifren en un 70% els vins tapats amb suro i en un 30% els vins tapats de forma alternativa.
No obstant això, la situació actual, a diferència del segle passat, pot decantar-se (i al nostre entendre, ho ha de fer) pel suro. Cada vegada són més nombrosos els estudis que demostren que els taps metàl·lics o de plàstic en cap cas milloren el vi de la forma en què ho fa el suro, el qual cada dia es reafirma com l’element idoni que assegura una correcta evolució del vi a l’ampolla. Simultàniament, creix la preocupació pel medi ambient i la necessitat de gestionar-lo correctament. En aquest terreny, l’avantatge del suro sobre els materials sintètics encara és més gran, és aclaparadora.
Això permet pensar que s’obre una nova era per al suro: no només perquè el tap està guanyant la batalla contra les formes alternatives, sinó perquè la qualitat i els valors ambientals del producte permeten observar que lentament el suro s’obre pas a nous usos. Uns usos que recuperen algunes de les aplicacions en les quals el suro va perdre quota de mercat dramàticament: paviments, aïllants, complements i, finalment, artesania. En totes elles, el suro està en condicions de tornar a guanyar terreny de mica en mica.
Malgrat tot, el sector surer s’ha d’enfrontar actualment a alguns reptes que, si no s’aborden, podrien limitar l’aprofitament de les oportunitats i les seves pròpies potencialitats.
L’alzina surera, Quercus suber, en les seves diverses formacions i localitzacions, forma un ecosistema de gran riquesa que es troba únicament a la Mediterrània occidental: Portugal, Espanya, el sud de França, Itàlia, Marroc, Algèria i Tunísia. La seva localització és estratègica per frenar la desertització, ja que millora els balanços hídrics i és resistent als incendis forestals. A més, com a embornal de CO2, actua de manera eficaç davant del canvi climàtic.
La sureda acull, així mateix, una gran biodiversitat, on hi viuen espècies d’alt valor faunístic protegides per les directives europees, com per exemple: l’àguila imperial ibèrica (Aguila adalberti), l’àguila cuabarrada (Aguila chrysaetos), la cigonya negra (Ciconia nigra) i el gran duc (Bubo bubo); entre els mamífers: el llop (Canis lupus), el linx (Lynx pardina), el gat salvatge (Felis silvestris) i el cérvol (Cervus elaphus).
Juntament amb aquest valor ambiental, les propietats físico-químiques del suro han permès desenvolupar una activitat econòmica molt important en les zones rurals vinculades als sectors primari, secundari i terciari.
Del total d’aproximadament 2,7 milions d’hectàrees de sureda que hi ha al món, 1,48 milions es troben a Europa, i la resta, 1,22 milions, al nord d’Àfrica. La Península Ibèrica gaudeix de la major massa de sureda del món, essent Portugal el primer productor, seguit d’Espanya.
Tota la cadena productiva del suro es localitza en el medi rural. La composen tres agents principals: els propietaris surers, els preparadors de planxes i els fabricants de productes finals, principalment taps. A més, el llegat cultural i patrimonial d’aquesta activitat de més de 200 anys d’història i la singularitat dels paisatges surers constitueixen un excel·lent recurs per generar noves oportunitats vinculades al desenvolupament de nous models de turisme sostenible en aquests territoris.
Segons dades d’IPROCOR, Instituto del Corcho, la Madera y el Carbón Vegetal de Extremadura, i de la C.E.LIÈGE, Confédération Européenne du Liège, la producció estimada de suro és de 340.000 tones anuals. Els treballs silvícoles (permanents) i de pela (anuals) comporten uns dos milions de jornals a l’any en el bosc. La indústria de preparació, la d’acabats i el comerç signifiquen per a Europa entre 90.000 i 100.000 llocs de treball i una facturació global, entre mercat exterior i interior, d’1,7 bilions d’euros l’any.
Les propietats físico-químiques del suro (compressibilitat, elasticitat, permeabilitat a l’oxigen, durabilitat, etc.) ajuden de manera decisiva en el procés de vinificació. És per això que el tap de suro, en les seves múltiples tipologies, s’ha erigit com l’espina dorsal del sector, tal com l’ha definit la investigadora portuguesa María Carolina Varela. Actualment, en un marc d’estancament global del consum de vi, s’estima que la producció anual mundial és d’uns 14.000 milions de taps. Ens trobem, doncs, davant d’un sector que treballa amb una matèria primera marcadament local, que té consolidat un mercat global.
La indústria es caracteritza per la coexistència d’algun grup gran, de forta capitalització, i d’un teixit industrial de petites empreses, dinàmiques, de capital local, arrelades al territori, amb una mitjana de 15 llocs de treball per empresa i un envejable nivell de know-how.
El sector surer s’enfronta actualment a alguns problemes de caràcter intern i extern, entre els quals cal destacar els següents:
En primer lloc, la sureda presenta diversos problemes d’ordre biològic, més acusats en determinades formacions com les deveses: per exemple, s’han detectat problemes de regeneració i fitosanitaris (com la seca, podriment causat pel patogen Phytophtora cinnamomi). Cal ressaltar la peculiaritat que té la sureda a l’hora de fer rendir l’arbre, ja que aquest requereix de dilatats períodes abans no es pot obtenir la primera pela rendible econòmicament. Per això són necessàries polítiques públiques -que actualment no estan dotades de forma suficient per ajudar a posar en marxa l’explotació-. No obstant això, cal mantenir, i en la mesura que sigui possible, augmentar, la producció de suro.
En segon lloc, hi ha una elevada dependència d’un sol producte: el tap per al vi. Aquest fet genera incerteses a les empreses i als territoris surers. Els canvis en el consum poden reduir la demanda de vi i, el fet que emergeixin nous països productors vinícoles que no disposen de suro, facilita l’aparició de productes alternatius. A tall d’exemple, es pot dir que la quota actual de mercat per als taps de suro és del 70 % del total d’ampolles produïdes al món, amb una pèrdua d’aproximadament 10 punts en l’última dècada, valors estimats.
Malgrat els esforços conjunts per assegurar la qualitat (Codi internacional de pràctiques sureres i certificat SYSTECODE), el valor dels taps de suro com a producte natural, biodegradable, amb garantia alimentària i de traçabilitat no ha tingut la suficient repercussió entre els consumidors i líders d’opinió, per la qual cosa cal fer un esforç de sensibilització i comunicació molt important.
L’extracció de suro és una activitat respectuosa amb l’arbre, que aprofita un recurs renovable i sostenible, i que, acompanyada d’una gestió responsable, no afecta l’ecosistema ni els seus serveis ambientals.
En tercer lloc, el sector surer, malgrat la seva importància, ha tingut i té una baixa rellevància política, entre altres raons per la seva peculiaritat i pel fet de focalitzar l’activitat a través de microempreses i empreses petites. Es constata, en part a conseqüència d’això, una pèrdua progressiva de riquesa cultural i de reconeixement social dels seus valors objectius, i una banalització del fet que es substitueixi per l’ús de productes sintètics.
No obstant això, el suro té a favor seu elements clau que poden incidir en el seu desenvolupament com a sector. D’una banda, el seu caràcter sostenible, ja que es tracta d’un material natural, orgànic, renovable, reciclable, biodegradable, amb una producció que no contamina, que consumeix poca energia i que minimitza els residus, ja que es pot aprofitar per a la generació d’energies renovables. La indústria surera ha realitzat, i segueix realitzant, un procés de modernització complex i integral.
A més, la importància de la sureda en la lluita contra el canvi climàtic converteix el seu aprofitament en un factor estratègic. En aquest sentit cal esmentar que, tenint en compte la seva vida a l’alzina surera, el tap de suro presenta un balanç total de CO2 negatiu, mentre que els taps de plàstic i d’alumini tenen balanços positius. Això implica que la petjada ecològica d’aquests materials no renovables i no biodegradables sigui més gran. En canvi, si considerem tot el seu cicle de vida, el tap de suro fixa una quantitat de CO2 del doble del seu pes.
Finalment, el coneixement del sector ha de ser un motor econòmic per al territori. El sector manté actualment ocupació en zones rurals i pot generar nova ocupació relacionada amb diferents possibilitats: el turisme de natura, cultural, industrial, l’ecoturisme, etc.
Tenint en compte l’economia dels serveis i el fet que la qualitat d’un territori és capital econòmic i un factor de competitivitat, la qualitat del paisatge de les suredes és un motor de desenvolupament local i un instrument de màrqueting territorial per donar valor als seus productes.
Per poder aprofitar les oportunitats que es plantegen i fer front a les debilitats i amenaces que té el sector, cal una acció conjunta i coordinada de tots els actors de la cadena productiva i de la cadena de valor del sector: des d’empreses, centres tecnològics, associacions empresarials, àrees de promoció econòmica i desenvolupament local i espais naturals protegits, fins a museus i centres d’interpretació. Sense oblidar que les administracions locals juguen un paper decisiu a l’hora de mantenir i augmentar la qualitat i competitivitat del territori.
Donada la importància que aquesta activitat té per al desenvolupament local, la cooperació entre regions i poblacions sureres és un element fonamental per implementar estratègies comunes que defensin un model de desenvolupament sostenible basat en el manteniment de la producció surera i en l’increment de la seva competitivitat.